Article: La lactància materna

En l'edició de maig de la revista Pànxing he escrit un article que segur pot ser d'interès per les futures mares, on parlo de les magnífiques propietats que té la llet materna pels nadons i de com ha de ser l'alimentació de la mare per gaudir d'una bona lactància.

La lactància materna

Pot semblar d’entrada que el tema de la lactància només interessa a un sector molt petit de la població, però hem de tenir en compte que tots hi hem passat i que és una etapa molt important de la vida.

Durant molts segles els nadons han sobreviscut gràcies i només a la lactància materna. Avui en dia, però, les dones disposem d’alternatives i podem escollir si volem donar el pit al nostre fill o optar per alimentar-lo amb llets adaptades. Abans de prendre una decisió tant important, la mare necessita disposar de tota la informació possible al respecte. Per això és important destacar els grans avantatges que suposa la lactància materna, tant per la mare com pel fill. Hem de tenir en compte que l’objectiu sempre ha de ser fer el millor pel nounat. Pensem que l’alimentació ideal pel nadó durant els primers mesos de vida és la llet de la seva mare.

La llet materna es considera un aliment únic, impossible d’imitar o aconseguir artificialment d’una manera exacta. La composició nutricional de la llet dels diferents mamífers canvia considerablement en funció de la velocitat de creixement del nou ésser. Això fa que no es pugui alimentar un nadó amb llet de vaca, ni un vedell amb llet humana, ja que estaríem interferint en el seu desenvolupament al donar-li una concentració de nutrients superior o inferior a la que necessita.

En els casos que la mare no pugui donar el pit al seu fill per múltiples causes, les llets adaptades cobreixen les necessitats bàsiques del nadó i aporten els nutrients que calen pel seu correcte desenvolupament. Però sempre que es pugui, i encara que sigui per un breu període de temps, és millor optar per la lactància materna. Però per què?

Propietats de la llet materna

Diversos estudis parlen del vincle que es crea entre la mare i el fill durant l’alletament i el benestar que experimenta el nadó a l’escalf del pit de la seva mare. Però si ens centrem en els aspectes nutricionals, la composició de la llet materna varia des del principi de l’alletament fins al final. La composició nutricional d’aquesta llet s’adapta constantment a les necessitats del lactant.

Des del moment en que una mare comença a donar el pit al seu fill, la seva llet passa per diferents etapes. La llet que se segrega durant els primers tres o quatre dies s’anomena calostre. Aquest és molt ric en proteïnes i concretament en un tipus determinat de proteïnes, les immunoglobulines, les quals contenen anticossos de la mare que es transfereixen al sistema immunològic del nadó. El greix del calostre té un elevat contingut de betacarotens (provitamina A), fet que dóna un cert color ataronjat a aquesta llet, i també és molt rica en vitamines del grup B i seleni. Així doncs, encara que la mare no tingui intenció de donar el pit, és importantíssim fer-ho durant aquests primers dies pels enormes beneficis que ofereix el calostre a la salut del nounat, i que la llet de cap laboratori és capaç d’imitar.

A partir del tercer dia passem del calostre a la llet de transició. Progressivament va disminuint la concentració de proteïnes i d’immunoglobulines, i augmenta la quantitat d’hidrats de carboni i greixos, convertint-se així en una llet més calòrica per garantir el creixement del nadó. I a partir del quinzè dia aproximadament ja podem parlar de llet madura.

El component principal de la llet és l’aigua -al voltant del 88%-, seguida d’hidrats de carboni, proteïnes, greixos, vitamines i minerals. L’hidrat de carboni majoritari en la llet és la lactosa, però a part també conté altres sucres que afavoreixen el desenvolupament de la flora intestinal del nadó, ajudant a prevenir el restrenyiment. Pel que fa a les proteïnes de la llet madura, aquestes són imprescindibles per garantir el correcte desenvolupament del nounat, tot i que la seva concentració és inferior a la del calostre. Finalment, la composició del greix varia significativament en funció de l’alimentació de la mare. Si aquesta fa una alimentació rica en olis vegetals (oli d’oliva, fruits secs, etc.) i no tant en greixos d’origen animal, la seva llet serà més rica en àcids grassos essencials, els quals contribuiran a un bon desenvolupament cerebral i neuronal del nadó. Com en qualsevol dieta equilibrada és recomanable que la mare moderi el consum de greixos saturats (carns, embotits, mantegues, etc.) i potenciï els greixos poliinsaturats, especialment l’omega-3 del peix blau. Podem afirmar que la llet d’una mare ben alimentada, serà de millor qualitat.

Hem vist que la llet materna passa per diferents etapes des del calostre fins que arribem a la llet madura. Però cal explicar a més a més que aquesta llet també varia durant la presa, essent més líquida i rica en lactosa en els primers minuts (com si fos un primer plat lleuger). Això prepara l’estómac del nadó per digerir el greix i les proteïnes que surten al final de la presa. Per aquest motiu és important buidar tot el pit abans de passar a l’altre, així el nen satisfarà millor la seva gana i augmentarà de pes correctament. I al llarg del dia la concentració de nutrients de la llet també canvia, essent més rica en greix a la nit que durant el dia, afavorint que el nadó s’atipi més i allargui més entre presa i presa.

Veiem doncs que la lactància materna té enormes beneficis pel nadó, però també per la mare, ja que donant el pit s’afavoreix una ràpida recuperació de la matriu, també és una important prevenció contra el càncer de mama, contribueix a la normalització del pes de la mare després del part, i no cal dir que és molt més econòmica que les llets adaptades.

Alimentació de la mare durant la lactància

La lactància materna suposa una important despesa energètica per la mare. El greix corporal emmagatzemat durant els últims mesos d’embaràs s’utilitzarà per fer front a aquesta demanda diària de llet, facilitant així la normalització del pes. Però cal posar especial èmfasi en l’alimentació de la dona lactant, per tal d’ingerir tots els nutrients necessaris per la fabricació diària de la llet.

Durant la lactància l’alimentació de la mare hauria d’augmentar unes 500 Kcal diàries per cobrir la despesa energètica que suposa l’alletament. De la mateixa manera les necessitats de macronutrients (hidrats de carboni, proteïnes i greixos) i també de micronutrients (vitamines i minerals) es veuen augmentades.

A part d’energia i nutrients, les necessitats de líquid de la mare lactant també augmenten i molt, perquè l’aigua és el component principal de la llet que segregarà. Per això, és important beure entre 2’5 i 3 litres de líquid al dia. Com a nutricionista recomanaria que aquest líquid sigui a base de begudes nutritives com llet, beguda de soja o d’ametlles, orxata de xufla, sucs de fruita o liquats, brous i infusions, que a més a més d’ajudar-nos a augmentar l’energia que necessitem, ens aporten hidrats de carboni, proteïnes, vitamines i minerals. És importantíssim ingerir alguna d’aquestes begudes abans de cada presa, perquè la ingesta de líquid afavoreix la pujada de la llet, i així també contrarestarem la pèrdua de líquid, sucre, calci i altres substàncies presents en la llet que alimenta al nounat. Si abans de cada presa la mare no beu, probablement després augmentarà la sensació de set, i si es fa en repetides ocasions disminuirà molt la secreció d’orina i aquesta serà molt concentrada. És important que la ingesta de begudes nutritives també es realitzi durant les preses nocturnes per evitar així una possible deshidratació o una hipoglucèmia.

Hem de tenir en compte que la llet se segrega cada dia a demanda del nostre fill. Per aquest motiu es fabrica a partir dels nutrients presents en els aliments que ingereix la mare. Hi ha alguns aliments com els espàrrecs, la carxofa, la ceba o l’all que contenen substàncies aromàtiques que modifiquen el gust de la llet i pot ser que el nadó la rebutgi. Si això succeeix, és aconsellable evitar-los, tot i que si la mare n’ha menjat durant l’embaràs és possible que el nadó els reconegui i els accepti. D’altra banda, si el nadó té còlics, aquests poden millorar si la mare pren infusions de comí o anís estrellat. Per últim cal recordar que la nicotina i la cafeïna també s’excreten a través de la llet, és a dir que en ocasions una de les causes d’insomni infantil és la cafeïna present en el cafè o les begudes de cola, que els nadons reben a través de la llet materna.

L’Organització Mundial de la Salut reclama la importància de la lactància materna durant els sis primers mesos, car s’ha comprovat que els infants criats amb el pit tenen menys possibilitats de contraure infeccions o al·lèrgies, i demostren un millor desenvolupament del sistema nerviós. L’alletament dels fills és una opció plenament personal que cada mare ha de prendre amb llibertat, això sí, tenint en compte que més enllà dels seus desitjos i complicacions familiars i laborals, ha de decidir què és el millor pel seu fill.

Al·lèrgies i intoleràncies alimentàries a Ràdio Berga

El passat 27 d'abril vaig parlar sobre les al·lèrgies i les intoleràncies alimentàries al programa Mitja Hora de Ràdio Berga presentat per la Maite Flores. Vàrem diferenciar aquestes dues patologies que sovint es confonen i no tenen res a veure. I també vàrem parlar sobre dues de les intoleràncies més habituals com són la intolerància a la lactosa i la intolerància al gluten.

En aquest enllaç podeu escoltar el programa.

Article: La temptació de la xocolata

Si sou llaminers o llamineres, això segur que us agrada. En l'edició d'abril de la revista Pànxing he escrit un article molt llaminer sobre la xocolata, posant especial èmfasi en les seves propietats. Tot i que un consum moderat és saludable, espero que després de llegir l'article no us en mengeu una rajola sencera.

La temptació de la xocolata
Pros i contres del seu consum

El nom científic de l’arbre del qual obtenim les llavors del cacau és theobroma, que en grec significa “aliment dels déus”. La mitologia asteca relata que el déu Quetzalcoatl veient la falta d’aliments dels homes va viatjar al país del Fill del Sol, on va robar una planta per oferir al seu poble. Aquesta planta era l’arbre del cacau. Aquest era tant valuós per la civilització asteca que durant molt de temps el van utilitzar com a moneda de canvi en les transaccions comercials. Però els antics habitants d’Amèrica Central no el consumien com avui en dia, sinó que se’l bevien barrejat amb blat de moro molt, vainilla, pebre, bitxo i altres espècies, la qual cosa el convertia en una beguda amarga i de sabor fort, però molt energètica. Amb aquesta beguda es va donar la benvinguda als conqueridors espanyols, que malgrat veure que proporcionava força i vitalitat als indígenes, no la van trobar del seu gust. Més tard, quan el cacau va arribar a Europa, es feu habitual suavitzar-ne l’amargor afegint-hi sucre. D’aquesta manera es va convertir en una beguda molt popular. El 1820 el suís Cailler elabora les primeres rajoles de xocolata i més endavant Henry Nestlé hi afegeix llet, perquè a la seva filla no li agradava el sabor de la xocolata negra. Així arribem als tipus de xocolata que coneixem i mengem avui en dia.

Elaboració i varietats

Per transformar el fruit del cacau en xocolata és necessari un laboriós procés. En primer lloc cal triar i torrar les llavors de cacau, procediment mitjançant el qual se n’obté el sabor característic. Posteriorment cal moldre les llavors, obtenint per una banda la pasta de cacau -part a la que s’atribueixen les propietats saludables-, i per altra la mantega de cacau -la part més greixosa de la llavor- i que també s’utilitza en productes de cosmètica ja que és un potent hidratant.

Gràcies a aquest procés obtenim els diferents derivats del cacau que coneixem i consumim:

• Cacau en pols

Conté bàsicament pasta de cacau molta finament i sucre. Això fa que es tracti d’un producte ric en hidrats de carboni, però gairebé gens de greix. També és destacable el seu elevat contingut en antioxidants, dels que parlarem més endavant.

• Xocolata negra

Elaborada a partir de pasta de cacau i sucre, als que s’afegeix mantega de cacau i un emulsionant que acostuma a ser la lecitina de soja per estabilitzar la barreja. Igual que el cacau en pols, és un aliment molt ric en hidrats de carboni, però amb una mica més de greix degut a la mantega de cacau. Perquè es pugui considerar xocolata negra ha de tenir més del 50% de pasta de cacau, si bé podem trobar fins i tot xocolates amb més d’un 90% de pasta de cacau. Com més elevat sigui el seu percentatge de cacau, major serà el seu contingut en antioxidants.

• Xocolata amb llet

Normalment conté menys del 40% de pasta de cacau, barrejada amb sucre, mantega de cacau, llet en pols i un emulsionant. La llet i la major proporció de mantega de cacau respecte una xocolata negre, la fan més calòrica i més rica en lípids. I el seu baix contingut de pasta de cacau, en disminueix la proporció d’antioxidants.

• Xocolata blanca

No conté gens de pasta de cacau, que és allò que dóna color a la xocolata. Està elaborada a partir de mantega de cacau (almenys un 20%), llet en pols i sucre, per això també és molt rica en greixos i evidentment no posseeix les propietats saludables del cacau.

Propietats de la xocolata

Com hem dit, les propietats saludables del cacau s’atribueixen sobretot al seu elevat contingut en antioxidants. Aquests intervenen positivament en la prevenció de diverses patologies relacionades amb l’efecte dels radicals lliures en l’organisme. A part, la xocolata conté principalment hidrats de carboni simples i greixos saturats. També és especialment rica en vitamines del grup B i minerals com calci, fòsfor, magnesi, ferro o potassi. I malgrat alguns tipus de xocolata tenen força greix, al tractar-se d’un producte d’origen vegetal, no conté colesterol, si bé un abús del seus greixos saturats pot fer que l’organisme n’acabi metabolitzant.

Les fruites i les verdures són els aliments típicament rics en antioxidants. Tot i que és molt recomanable consumir-los, no només pel seu contingut en antioxidants, sinó també per altres components com són la fibra, les vitamines o els minerals que ens aporten, les dietes actuals són molt pobres en aquest tipus d’aliments i conseqüentment també pobres en antioxidants. Els antioxidants majoritaris dels aliments d’origen vegetal són els flavonoides. Els flavonoides del cacau s’anomenen flavanols i intervenen molt positivament en la salut cardiovascular, evitant l’oxidació de les lipoproteïnes de baixa densitat (LDL, popularment anomenades “colesterol dolent”), les quals acaben causant la formació de plaques que obstrueixen les artèries, patologia coneguda com a arteriosclerosi. Per tant, un consum moderat de xocolata negre, i -com més elevat sigui el percentatge en cacau millor- contribuiria a inhibir l’agregació plaquetària i a millorar la circulació sanguínia, disminuint així el risc d’accidents vasculars.

Diversos estudis també han demostrat les seves propietats antidepressives i tranquil·litzants, ja que el cacau influeix en la química del cervell, provocant l’alliberació de serotonina, neurotransmissor que produeix una sensació de plaer, tranquil·litat i felicitat. D’altra banda també és estimulant, a causa del seu contingut en metilxantines, com la cafeïna, la teobromina o la teofil·lina, substàncies també presents en el cafè o el te.

Som addictes a la xocolata?

Potser hem sentit a dir que el consum de xocolata crea addicció, però això no és realment així, ja que darrera de tota addicció hi ha un síndrome d’abstinència i les substàncies que conté el cacau no desencadenen aquest síndrome. Una cosa molt diferent és el desig o anhel de consumir xocolata a causa de les pròpies característiques organolèptiques d’aquest producte com són el seu aroma, el sabor i la textura, i també a causa de la sensació de benestar i plaer que experimentem a posteriori. Ara bé, el gran desig de menjar xocolata que manifesten algunes persones en determinats moments poden respondre a diferents causes, que enumerem a continuació: en primer lloc pot ser indicador d’una hipoglucèmia -uns nivells baixos de sucre en sang- els quals es tradueixen en una baixada d’energia i d’estat d’ànim, que milloren consumint aliments rics en sucres d’absorció ràpida com és la xocolata. En segon lloc pot designar una dèficit de crom, mineral imprescindible en el metabolisme de la glucosa; s’ha comprovat que suplementant amb crom disminueix l’ansietat per la xocolata i pels dolços en general. En tercer lloc aquest desig pot ser degut a processos d’ansietat o depressió, i la xocolata conté un seguit de substàncies que fan augmentar la sensació de benestar. Finalment pot ser a causa d’una manca de descans, per la qual cosa necessitem una substància estimulant com poden ser el cafè o la xocolata.

Veiem doncs que el cacau aporta molts beneficis per la nostra salut, però no per això se n’ha de recomanar un consum exagerat, ja que no podem oblidar el seu elevat contingut calòric. Així doncs, sempre i quan s’integri dins d’una dieta equilibrada i que no substitueixi altres aliments com fruites, verdures, làctics, cereals…, es pot consumir d’una manera moderada. Ara bé, si volem aprofitar totes les seves propietats nutricionals hem de tenir en compte que ha de ser xocolata amb un contingut de cacau superior al 70%.

Operació biquini a Ràdio Berga

Ahir, dia 6 d'abril, vaig intervenir de nou en el programa Mitja Hora de Gastronomia de Ràdio Berga per parlar aquesta vegada sobre la famosa operació biquini.

Aquí us deixo l'enllaç.

Nou article a la revista Tasta el Berguedà

En aquesta ocasió, en l'edició de primavera de la revista Tasta el Berguedà, parlo dels ous. Aquest és un aliment que gaudeix d'un gran protagonisme en aquesta època de l'any, a la vegada que és molt complert nutricionalment.

Curs de Control i Higiene dels Aliments

En aquesta fotografia estic amb els meus alumnes del grup de Control i Higiene dels Aliments. Ahir vàrem finalitzar aquests cursos de formació ocupacional del SOC amb una interessant visita a la Fundació Alícia a Sant Benet de Bages amb els alumnes dels cursos de Dietètica (Principis de l'Equilibri Alimentari) i Control i Higiene dels Aliments.

Article: Els aliments que no ens proven

En l'article de febrer de la revista Pànxing parlo sobre les diferències entre la intolerància alimentària i l'al·lèrgia. Espero que sigui del vostre interès.

Els aliments que no ens proven
Diferències entre la intolerància alimentària i l’al·lèrgia

Fa milers d’anys que els éssers humans no mengem únicament per sobreviure. L’alimentació ha esdevingut un fet cultural, i gràcies a la diversitat d’aliments i preparacions, la gastronomia ha esdevingut un art i l’alimentació un plaer. Però de la gola cap avall, la nutrició és pura química, és un procés molecular a través del qual el cos assimila els nutrients que necessita i descarta allò que no li cal. De vegades, però, es poden produir mal funcionaments en aquest procés químic i és aleshores que apareixen reaccions al·lèrgiques o intoleràncies alimentàries. Saber allò que no podem menjar és tan important com saber el que sí podem menjar, per això val la pena que intentem aprofundir una mica en els aliments que el nostre cos pot rebutjar i les causes i efectes d’aquest rebuig.

Parlem d’intolerància i d’al·lèrgia, advertint que sovint es confonen aquests dos termes, però cadascun d’ells descriu una situació totalment diferent i que potser val la pena distingir. En les al·lèrgies alimentàries hi intervé el sistema immune, concretament l’immunoglobulina E (IgE), mentre que les intoleràncies es produeixen per un mecanisme no immunològic. Intentarem explicar-ho de manera més entenedora…

El mecanisme de l’al·lèrgia

El principal factor que predisposa un individu a patir algun tipus d’al·lèrgia alimentària és el factor hereditari, i si els dos pares són al·lèrgics el risc es duplica. Però a part hi acostuma a haver una alteració de la barrera gastrointestinal, que és l’encarregada d’absorbir els nutrients dels aliments i fer-los passar a la sang. Si aquesta barrera és massa permeable, absorbirà molècules massa grans, com les proteïnes. Allò que causa l’al·lèrgia és la proteïna dels aliments, i no cap altre component. Les proteïnes haurien de travessar la paret intestinal disgregades en aminoàcids i posteriorment l’organisme, a partir dels diferents aminoàcids, torna a construir les que necessita. Si les proteïnes passen senceres a la sang, el cos les identifica com quelcom estrany i crea anticossos IgE específics contra aquestes molècules, desencadenant una reacció al·lèrgica.

El mecanisme de l’al·lèrgia té molt a veure amb el sistema immune, que és el que ens ajuda a superar des d’un simple refredat fins a una infecció. En l’al·lèrgia alimentària es produeixen un seguit de reaccions immunològiques, que tenen lloc en un individu sensibilitzat a la proteïna d’un determinat aliment. Per tant no podem ser al·lèrgics la primera vegada que consumim un aliment, ja que necessitem haver estat en contacte prèviament una vegada amb la seva proteïna per tal de sensibilitzar-nos-hi. La sensibilització, pot tenir lloc la primera vegada que l’ingerim o pot produir-se després de molts anys de consumir-lo amb assiduïtat. Aleshores el cos identifica aquella proteïna com a perillosa i crea anticossos IgE específics contra ella. Això fa que quan tornem a consumir l’aliment, les IgE passin a la sang, s’alliberin substàncies com la histamina i s’esdevingui la reacció al·lèrgica. Els símptomes poden anar des de la urticària fins a l’anafilàxia, que és la reacció més greu i pot ser mortal.

Prevenir les al·lèrgies

En el cas dels adults, els aliments habitualment implicats en les al·lèrgies alimentàries són els fruits secs, el marisc i algunes fruites, com el préssec, la maduixa o la poma. Els nens, en canvi, presenten més habitualment al·lèrgia a la llet, l’ou i el peix. En alguns casos, les al·lèrgies en nens es poden curar. En aquest sentit, és molt important respectar l’edat d’introducció dels aliments dels més menuts, perquè aquests tenen la barrera gastrointestinal encara immadura, i si introduïm molt aviat segons quins aliments, alguna proteïna podria passar sencera a la sang i acabar desenvolupant una sensibilització, fet que pot conduir a patir una al·lèrgia alimentària.

Des del consum de l’aliment fins que apareixen els símptomes no transcorren més de dues hores. Per tal de diagnosticar una al·lèrgia alimentària, caldrà demostrar que la persona té IgE específica per la proteïna d’un aliment. Això es fa normalment mitjançant proves cutànies.

La intolerància alimentària

Al contrari del que hem explicat fins ara, en una intolerància alimentària no hi intervé el sistema immunològic, excepte en el cas de la celiaquia o intolerància al gluten. Existeixen diverses causes d’intoleràncies alimentàries, la més habitual és a causa de mecanismes enzimàtics, però també pot ser per errors innats del metabolisme, o per causes farmacològiques.

Una de les més freqüents és la intolerància a la lactosa. En aquest cas, l’enzim encarregat de digerir la lactosa és la lactasa, que actua al budell prim i la seva tasca consisteix en dividir la molècula de lactosa en glucosa i galactosa, fent possible que aquests dos hidrats de carboni simples puguin travessar la paret intestinal. Si pel motiu que sigui, el nostre organisme no sintetitza lactasa, no podrà digerir i absorbir correctament la lactosa, aleshores aquesta passarà al budell gruixut i provocarà dolor abdominal, flatulències i diarrea. Hi ha casos de nadons intolerants a la lactosa des del naixement, però no és el més habitual, ja que normalment els humans tenim la capacitat de sintetitzar aquest enzim. Amb els anys, però, en disminueix la síntesi, aleshores moltes persones en l’edat adulta, i sobretot després de llargs períodes sense consumir aliments que contenen lactosa, esdevenen intolerants, ja que el cos s’acostuma a no fabricar-ne. Per diagnosticar una intolerància alimentària existeixen diferents proves, per exemple en el cas de la intolerància a la lactosa s’utilitza el test estàndard de tolerància a la lactosa (LTT) o el test d’hidrogen.

Una altra causa d’intolerància alimentària és deu a mecanismes farmacològics, ja sigui per substàncies afegides als aliments -com per exemple alguns additius com els sulfits o l’àcid benzoic presents en algunes begudes alcohòliques, que poden provocar asma o urticària-, o per substàncies que es troben als aliments de forma natural com per exemple les amines vasoactives, com la feniletilendiamina, la tiramina o la histamina, presents en aliments com la xocolata, el formatge, peix en conserva, marisc o maduixes i que poden provar migranya o urticària.

En el cas de la celiaquia o intolerància al gluten, hi ha una predisposició genètica a reaccionar contra el gluten, proteïna present al blat, la civada, l’ordi o el sègol. Això provoca una inflamació del budell prim que a la llarga afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments, amb els conseqüents problemes de salut que això suposa.

Diagnòstic i detecció

Es pot diagnosticar una al·lèrgia o una intolerància alimentària a partir d’un seguit de proves validades. La Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica (1), avala el mètode anomenat PODCCP (prova de provocació oral, doble cec i controlada amb placebo) i desaconsella totes les altres proves (ALCAT®, NOVO®, determinació de les IgG o el test DRIA®), ja que no s’ha demostrat la seva eficàcia en assajos clínics, i no es disposa d’estudis científics de llarga durada i realitzats a un gran nombre de pacients que avalin les tesis defensades per aquestes tècniques d’anàlisi. Malauradament, molts d’aquests tests es practiquen de manera errònia i amb finalitat purament comercial, no només per diagnosticar intoleràncies o al·lèrgies alimentàries, sinó també altres patologies com el síndrome de fatiga crònica, migranyes o el colon irritable, entre altres. I, arrel del resultat del test, es procedeix a eliminar de la dieta aliments als quals suposadament hom és intolerant, fet que pot conduir a una dieta desequilibrada i amb carències nutricionals. A banda que si la persona realment pateix una al·lèrgia o una intolerància a un aliment concret, aquest procés en pot retardar el diagnòstic i el tractament adequats.

(1) Lleonart, R. et al: “Técnicas de diagnóstico no validadas en alergia alimentaria: declaración de postura de la Societat Catalana d’Al·lergia i Immunología Clínica” Actividad Dietética, 2008; núm 12 (2) p. 76-80